En Miquel i en Jaume, pare i fill, exposen junts per primera vegada, amb la il·lusió de compartir allò que l’un i l’altre han anat construint segons la seva manera de pensar, al llarg del temps.
Les obres que ens mostren, no foren concebudes pensant de manera semblant ni conjunta; però, així i tot, comparteixen una mateixa intenció, no ser obres de lectura fàcil, ser temes estudiats que obliguin a pensar. Es pot afirmar que són mostres que no basta mirar que, també, s’han de llegir.
La pintura d'en Miquel neix de la voluntat de despullar el quadre de tot allò que és accessori. Les formes planes, la contenció del gest i la reducció de la intervenció manual no són una renúncia, sinó una manera singular d'entendre la pintura; una manera d’entendre, on la tècnica es posa al servei de la idea, de l'emoció i de la interpretació.
La fotografia d'en Jaume va esdevenir íntima i familiar. Ara bé, a causa del confinament, experimentà una manera de fer fotografies més estudiades, de segona pensada. Les seves imatges mostren l'absència, el pas del temps i la immensitat dels sentiments; però, davant d’aquestes forces, sempre hi deixa un detall que resisteix els elements i que dona esperança. No fabrica la llum, la cerca i l'espera.
Cinc pintures i cinc fotografies, independents les unes de les altres; però unides mitjançant la mateixa intenció. Cada obra té una primera lectura, la del que s'hi veu; però també admet una segona, la del que suggereix més enllà de la forma; i, sovint, una tercera, la que cadascú concep des de la seva pròpia memòria i la seva manera de pensar.
En Miquel i en Jaume vos conviden a pensar, sense presses, i a deixar que les obres vos llegeixin a vosaltres mateixos.
