El de diumenge passat va ser un luxe de concert, com ja es podia preveure a partir del programa i de la qualitat reconegudíssima dels intèrprets. La música espanyola interpretada per Noemí Dalmau al piano i Alfredo Ardanaz al violí va fer vibrar el públic de valent.
A banda de la gran qualitat en el moment de tocar, també varen ser igualment interessants els comentaris que anava fent Noemí per introduir cadascuna de les peces.
Han tingut l'amabilitat de deixar-nos-los i aquí els teniu:
JOAQUÍN
TURINA (1882-1949) Allò
veritablement original de la seva música, i el que li ha permès
perviure, donant el millor resultat de la combinació dels seus
ingredients, radica que les formes compositives no són mai "pures",
en el sentit clàssic, sinó que totes elles estan imbuïdes d'un
tractament melòdic, harmònic i rítmic, derivat d'una particular
deglució per part del seu autor del folklore espanyol, i, molt
principalment, de l'andalús, i la seva posterior adaptació a les
mateixes. L'espontaneïtat i la frescor derivada de l'ocupació de
girs melòdics, harmònics i rítmics populars d'aquest compositor
nascut a Sevilla, insuflen una vitalitat i una energia noves.
SONATA
Op. 51 Sonata nº 1 en re. (1929)
1.
Lento-Allegro molto /
2. Aria-Lento / 3. Rondó-Allegretto
Aquesta
Primera Sonata és simple de línies, en tres temps: Allegro en forma
de sonata, gairebé sense desenvolupament; Ària, amb un episodi
dramàtic, de tipus popular, i Rondó; en ritme de farruca. ... La
Sonata en re
segueix el pla característic d'aquesta forma musical, i afegeix, com
en altres obres seves, l'element folklòric en accents melòdics i en
fórmules rítmiques.
EUTERPE
Las musas de Andalucía "En plena fiesta" (1942)
Turina
va expressar quant a aquesta peça: "he volgut traslladar les
muses gregues a terra espanyola; Euterpe, musa de la Música, Musa de
la Comèdia i deessa dels camps. He intentat donar-los un sentit
interpretatiu molt ampli, més un matís sonor variat, quan es
refereix a timbres i combinacions sonores".
Euterpe, per a violí
i piano, opus 93 número 2 és el segon nombre de la Suite "Les
muses d'Andalusia", cicle de nou fragments que compon entre
abril i octubre de 1942. Aquesta segona pàgina va ser estrenada a
Madrid, en l'Institut Alemany de Cultura, el 7 de novembre de 1944,
tocada per Enrique Iniesta (violinista) i el pianista José
Tordesillas. Euterpe, musa grega de la música instrumental el símbol
de la qual és la flauta, està representada en aquesta pàgina per a
violí i piano per unes sevillanes eixerides estructurades en forma
tripartida, que evoquen l'alegria festiva de la ciutat natal del
compositor.
PABLO SARASATE
(1844-1908) Violinista
i compositor espanyol, nascut a Pamplona, va ser un dels més grans i
famosos violinistes de la història. Les seves obres es poden
classificar en peces de saló, fantasies i melodies basades en peces
populars, composicions basades en el folklore espanyol. La seva tasca
compositiva es caracteritzava per la llibertat formal, usant tots els
recursos tècnics del violí, mostrant brillantor i virtuosisme.
Com
a bon espanyol, Sarasate va portar dins de sí mateix la tendresa i
la poesia que la seva música i la tradició van infondre en el seu
cor des de la seva infància. Una gran quantitat de les seves
composicions es van inspirar en el folklore espanyol, mostrant aquest
moviment alegre i alhora malenconiós de la regió de Navarra.
La
Romança
Andalusa op. 22
forma part de les seves danses espanyoles, com una de les seves obres
més populars.
ENRIQUE GRANADOS
(1867-1916) L'estil
de Granados és una original mescla que recull la gran tradició
romàntica de Schumann i Chopin i l'impuls del nacionalisme musical,
tan puixant a la fi del segle XIX.
Granados,
nascut a Lleida, és un compositor de tints nacionalistes, però en
menor mesura que els seus contemporanis col·legues compositors
espanyols. El neo-romanticisme està present en els cromatismes, els
brots de virtuosisme, les transformacions temàtiques i altres
aspectes de la seva obra de maduresa. El seu gust per l'ornamentació
exuberant es deixa veure en nombroses peces i la riquesa harmònica
de la seva música, duta a terme per mitjà de modulacions a
tonalitats llunyanes i ús de concordes peculiars, proporciona a la
seva obra una emotivitat molt característica.
La
Sonata
per a violí i piano H.127
es va publicar pòstumament en 1971 i es presenta en un moviment.
MANUEL
DE FALLA
(1876-1946
) Com
Grieg, Kodály, Bartók, Enesco o Janáceck, Falla indaga
personalment en el popular en un fecund procés simbiòtic. El
preciosisme i minuciositat de Falla, compositor nascut a Cadis, fa
que les línies melòdiques extretes del folklore, modificades en
major o menor mesura, es vesteixin amb un acompanyament d'exquisida
factura. Un conscienciós i hàbil teixit harmònic i rítmic, capaç
de transformar la més senzilla tonada popular en objecte de culte
universal a partir d'unes arrels antiquíssimes profundament
arrelades en la cultura popular.
LAS
SIETE CANCIONES POPULARES ESPAÑOLAS (1914)
Inspirant-se
a les diferents regions d'Espanya, les set cançons que integren la
col·lecció constitueixen un conjunt equilibrat i homogeni, una
espècie de mosaic en el qual cada peça s'insereix precisa i
harmònicament en la globalitat del conjunt.
Originals
per a veu i piano, varen tenir
tal l'èxit que es van difondre amb
rapidesa i van suscitar les consabudes
transcripcions. Les úniques que va autoritzar
Falla són les que sota el rètol de Suite
Popular Espanyola
va publicar el seu editor Max Eschig
per a violí i piano, a càrrec del polonès
Pavel Kochanski
en 1925; i la que seguint el model anterior, va efectuar per a
violoncel el francès Maurice Marechal.
Ambdues suprimeixen una cançó (la segona, Seguidilla Murciana) i
altera l'ordre original
que queda així: El
Paño Moruno, Nana, Canción, Polo, Asturiana y Jota.
Amb
justícia, aquestes Set cançons populars espanyoles formen part del
repertori de tants intèrprets a tot el món i constitueixen un
veritable cim de la creació musical espanyola.
El
Paño Moruno
Allegretto
vivace.
És
una cançó burlesca de Múrcia, recollida, entre uns altres, pel
compositor madrileny José Inzenga en la seva col·lecció Cants i
Balls Populars d'Espanya.
Falla pren la cobla popular incorporant
mínimes modificacions i l'acompanya amb un airós acompanyament
pianístic, que tant en el staccato de cada nota, com en la ràpida
figuració arpegiada, imita al punteig i batuda de la guitarra.
Aquest ús imitatiu guitarrístic és el germen del que cinc anys
després portarà a les seves últimes conseqüències en la Fantasia
Baetica per a piano.
Nana
Calmo
e sostenuto
És
una cançó de bressol andalús, la tonalitat original del qual en la
menor li confereix certa reminiscència oriental. El subtil
acompanyament en pp
està format per dos aparentment senzilles línies en contrapunt
imitatiu i una constant nota pedal fins al final.
Sobre l'origen
de la melodia existeixen diverses i enfrontades teories. J. Paissa,
biògraf de Falla ens remet a la infància de Falla: “és la
primera música que va sentir en la seva vida; abans que s'obrissin
les llums del seu coneixement ja sentia aquesta cançó de llavis de
la seva mare”.
Canción
Allegretto
La
melodia té el seu origen en els treballs de Inzenga, concretament el
Cant de Granada, contingut en el monumental ressons d'Espanya
(1910).
És un agredolç cant d'amor oriünd de Granada, para
l'acompanyament del qual Falla construeix un obstinat ritme que
culminarà fonent-se amb la veu (el violí en aquest cas) en una
brevíssima coda.
En la segona estrofa de les dues seccions, el
solista i l'acompanyant dialoguen en un preciós canon.
El
Polo
Tempo
Vivo
És
la més brillant i esquexaidora del cicle, per la qual cosa Falla
opta per deixar-la per al final.
L'autor mira de nou a Andalusia i
al Cante
Jondo.
El folklorista Manuel García Martos sosté que aquesta cançó
deriva d'un aflamencat cant contingut en el Cancioner de Ocón.
El
difícil acompanyament pianístic torna a imitar a la guitarra amb
fortes i pronunciats accents que serveixen d'introducció a
l'impactant "quejío: Ai!”. Tot en aquesta peça és foc i
passió, des de l'ostinat rítmic continu que només descansa en les
dues petites cadències del solista fins a l'últim estripat “Ai!”
Que culmina en fortissimo.
Asturiana
Andante
tranquillo
Després
de la Nana,
després de Múrcia i Andalusia, Falla evoca la serenitat
d'Astúries.
Aquesta melodia apareix en la col·lecció Cent Cants
Populars Asturians publicada per José Hurtado, a la qual Falla ja
havia recorregut per a la seva Muntanyesa de les Quatre Peces
Espanyoles per a Piano.
Presenta una fusió perfecta entre text,
melodia i acompanyament. No obstant això Falla accentua el poder
expressiu de la melodia reforçant l'acompanyament amb dissonàncies
i notes pedals en cinquenes, en un suavíssim pp
que suggereix la boira i la malenconia del nord.
Jota
Allegro
Vivo
No
hi ha acord en l'origen del tema. Per a molts procedeix gairebé en
exclusivitat de la imaginació creadora de Falla, encara quan miri en
estil i forma al prototip genuïnament aragonès. Per a M. García
Martos la Jota podria tractar-se d'una versió modificada d'un tema
contingut en la recopilació de Albina.
Falla tracta amb gran
mestratge cada detall de la agògica i la dinàmica, en una cobla
d'indescriptible bellesa.
LA
VIDA BREVE
Aquesta
obra és la dansa més assolida i coneguda de l'òpera La vida Breu
que Falla va compondre per presentar-la a un concurs que va guanyar
amb el primer premi. En l'actualitat segueix fent ressò del seu èxit
encara que és més coneguda en la seva versió de concert. La
imaginació i la sensibilitat del jove Falla li van portar a crear un
món a la seva mesura en aquesta obra brillant de caràcter alegre i
mordaç.
Com no podia ser d'altra manera, el públic els va aplaudir i es varen cansar de sentir "bravo!", per la qual cosa feren un bis amb una peça del navarrès pare Donosti.
Una delícia de concert!
